Oda a Europa

Bon vespre gent!
Porto molt temps sense fer cap entrada al bloc, però la veritat és que no he tingut temps per dedicar-m'hi i m'ha mancat la imaginació.

Així doncs, avui us porto un poema que vaig escriure ara ja fa uns mesos sobre els refugiats i sobre com Europa està actuant amb ells. Està inspirat en Oda a Espanya de Joan Maragall i pretén queixar-se sobre la situació en la que viuen.
Així doncs, us animo a tots a llegir-lo, gaudir-lo i reflexionar i així de mica en mica, mirar de fer d'aquest món un lloc millor.


ODA A EUROPA

Escolta, Europa, - la veu dels teus amics
que són d'una altra terra – no els teus veïns;
parlen els teus companys – que no poden
guanyar la batalla.
En aquests – no els has acollit,
als teus germans, massa.
T'has preocupat molt – pels teus descendents
i pels que amb tu conviuen,
t'has preocupat molt per viure en pau;
però i dels altres, què n'heu fet?
Què n'heu fet a part d'oblidar-los?
Que reflexionis – és el que vull.
Tan difícil és ajudar-los?
Tots som homes – del mateix món,
no els enterris més – ajuda'ls a viure:
que al final és el que volen.
Molt capficat estaves – en els teus béns
però poc cuidaves dels dels altres:
poc t'importaven – tots aquells morts,
totes aquelles pèssimes desgràcies;
simplement preferies oblidar-te'n,
oh trista Europa!
Jo he vist platges – plenes de gent,
dels teus companys – ben morts de gana:
famolencs estaven – pel seu llarg viatge;
però tu el cap giraves – com si no passés res,
cap a una altra banda.
On són les vies? - On són les barques?
Lliures de gent, que no marxa refugiada?
Tu vas triar, - aquella desgràcia.
Europa, Europa, - retorna la pau,
la tranquil·litat i la calma!
Salva'ls, oh!, salva'ls – del seu patiment;
que la consciència et torni a fer humana, justa i compassiva;
tu voldries tots aquests morts?
Aixeca la cara,
no t'amaguis i accepta'ls a tots!
On ets, Europa? - no et trobo enlloc,
No sents com el poble reclama justícia?
No veus als teus companys – que et demanen que els salvis?
On has perdut la humanitat? Aquell desig de salvaguarda?
Adéu, Europa!

Aisa Serra

Paris

Vull fer aquesta entrada al blog perquè crec que no ens podem quedar de braços plegats davant de les barbàries produides per atacs terroristes com el que s'ha produit aquest divendres 13 de novembre de 2015.
No podem deixar passar horrors d'aquesta mena en la societat actual.
L'atac de Paris no ha deixat indiferent a ningú, esperem que això faci reflexionar a la gent... Encara que el millor seria reflexionar per circumstàncies millors...

Res més a dir a part de que dono el meu més sincer pesam a tots els familiars, amics i coneguts dels morts...
Ànims Paris!

Cosinetaaa

Ahir, dia 28 de febrer de 2015, vaig anar a casa els avis i hi havia la meva cosina Jana. Ella, la meva germana i jo vam anar al parc central (Girona) i mentre es divertien, els hi vaig fer moltes fotos. Tot seguit us deixo el recull de les que més m'agraden.
Petons, Aisa <3

També me'n van fer a mi, són les següents:

L'adolescència

Per molts joves, l'adolescència és una etapa difícil i molt complicada.
I es que ningú ha dit que sigui fàcil trobar-se a un mateix, trobar als altres i perdre als altres també!
Ja no som nens, això està clar; però tampoc som adults. Molts nens fan coses semblants, més o menys s'assemblen a l'hora d'actuar. Molts adults també són semblants: s'aixequen al matí, es preparen el seu cafè calent, a vegades descafeïnat, altres tallat, altres opten pel cafè sol però tots prenen cafè (si més no la majoria, altres es decanten pel te). Però i els adolescents? Com són els adolescents? Ningú ho sap.
N'hi ha que són aplicats i d'altres passotes, n'hi ha d'educats, d'altres que no tant, n'hi ha d'assenyats i d'altres que senzillament no hi veuen la necessitat de ser-ho. És per això que tots els joves passen moments en els que no estan bé; perquè canvien de gustos i no troben la seva identitat encara que fan esforços immensos a diari per trobar-la. Veuen com els seus amics de la infància se'n van, es queixen i altres els hi diuen que no es preocupin perquè han perdut un amic ja que n'acaben de fer de nous, però ells es segueixen sentit tristos. D'acord que n'has trobat d'altres, però tots els moments viscuts amb aquell vell amic han marxat, no tornaran per molt que ho vulguis. Només tindran simples records que s'aniran esvaint amb el pas del temps.

L'adolescència és una etapa molt dura de canvis, físics i psíquics. La vida no ve amb un manual d'instruccions i per tant, el millor es cometre errors aquests no són dolents, i es que si tanques la porta als errors, també els èxits i les veritats es quedaran fora...

Petita reflexió sobre la societat

Bon dia a tothom!
Avui m'he aixecat inspirada i amb ganes de reflexionar sobre la societat on vivim.

Sovint la gent es queixa de que la societat on vivim no és bona, tothom es queixa molt de que els altres passen el dia classificant la gent, que si aquests és això, que si aquella és allò...

Però un moment, para i pensa, tu et queixes d'aquesta societat on estàs vivint però tu contribueixes a que aquesta "classificació" s'aturi? Aportes quelcom perquè canvii?
Les persones d'avui dia diguem molt però no fem res, veiem pedres que ens impedeixen seguir el camí però no s'esforcen en treure l'obstacle i seguir endavant; tant sols ho diuen, com si així s'arreglés el món. No! Això no és així!
No et quedis veient com passen les coses i el temps i la societat no canvia.
Crec que hauríem de començar a moure'ns i, com a mínim, intentar que les coses canviïn.

Si que és veritat que els altres van classificant sense cap criteri establert aparentment (sinó que el seu criteri és el seu caràcter, personalitat i mirada al món). Però segurament tu també ho fas, potser involuntàriament però ho fas, n'estic seguríssima.
Jo també ho faig i els meus germans i la meva família i tu i tots! Tothom ho fa però després es queixa dels altres.
I si enlloc de parla tant i no fer res, ho canviéssim i parléssim menys i féssim més?
I si comencem a no classificar?
Llavors la societat començaria a canviar i molts problemes podrien desaparèixer.